Històries del Paradís al Facebook

Des de fa unes setmanes, podeu trobar tota l'actualitat d'Històries del Paradís a la pàgina Facebook del llibre. Ací teniu l'enllaç

3era edició!

Després d'un any de la publicació del llibre, Històries del Paradís ha arribat a la tercera edició amb més de 6.000 llibres venuts!

Cinc mesos d'Històries de Paradís

Ara farà cinc mesos de la publicació d'Històries del Paradís. En aquest temps, dues edicions, al voltant de 5.000 llibres venuts i un bon grapat de ressenyes. Ací en teniu unes quantes:






"Et serra la gola i et deixa sense alè. Parla de violència i d'ambigüitat moral, parla de paradoxes mortals, parla de culpabilitat, parla de la brutalitat de viure i de la de morir. És un gran llibre de relats".
Isabel-Clara Simó, escriptora.
Publicat a l’Avui

"No tinc gaires dubtes a considerar que la vintena de relats breus que ens presenta Sarrià són una de les sorpreses literàries més agradables d’aquest 2008 que aviat tancarà portes."
Joan Josep Isern, Avui

"Una colección de relatos breves pero contundentes como un puñetazo, escritos con una eficiacia narrativa poco habitual en un autor que empieza"
Qué Leer

"Els vint-i-dos relats que ens presenta supera expectatives. Una recerca a través del realisme fictici del oblidats de la història i del discurs on el paradís és violència però també tendresa. "
Lucas Marco, redactor de Diagonal.

"Una selección de 22 narraciones sorprendentes. Mueve la cámara del narrador con mano de maestro, de veterano, para dirigir al lector hacia el lugar preciso. Con toda seguridad, uno de los éxitos de la temporada"
Antoni Rubio, El Mundo

"Una literatura compromesa amb el retrat, trist i dolorós, de comportaments que no ens deixen, als humans, gaire ufanosos de la nostra condició"
Vicent Alonso, escriptor i professor de Universitat de València.
Publicat a El País.

"Petits contes de frases curtes plenes de vitalitat i sabor de vida. Un llibre redó”
Diego Gómez, president de la Federació Escola Valenciana
Publicat a la revista Escola Catalana.

"Sarrià ha escrit com canta i escriu als mateixos que canta. Als qui pateixen, als desfavorits i als que lluiten per canviar l’status quo. Vint-i-dues històries que malgrat les metàfores incloses per l’autor, ens traspassen el cor per la senzilla raó que són reals. "
Jordi Garrigós, redactor de L'Accent i col·laborador de l'Enderrock.

"Un conte de llibres que sorprendrà, no perquè l'haja escrit "el cantant d'Obrint Pas", sinó perquè és un llibre ben fet i dóna una visió valenciana del món mentre anem caient als jardins d'un paradís en crisi, consolant-nos amb un: "Fins ara tot va bé".
Feliu Ventura, cantautor.

"Només començar-lo a llegir vaig quedar-me sense paraules."
Cesk Freixas, cantautor

"Xavi la clava a la consciència. Superant el dèficit d’allò que no ens van explicar mai a l’escola: que la vida anava de veres. Massa seriosament com per bandejar-la i menystenir-la. I no celebrar-la. Com a miracle quotidià encara entre tanta podridura. Com a únic paradís, on la vida mateixa ja és, ella mateixa, la utopia més necessària."
David Fernàndez, escriptor i col·laborador del setmanari Directa i Vilaweb.

"M’atrevisc a dir que ha fet una feina magnífica, amb frases curtes, un llenguatge acurat, i un ritme gairebé cinematogràfic, enganxa des del primer mot."
Gemma Pasqual, escriptora.

Article de Jesús Barranco

(Text llegit per Jesús Barranco, professor de valencià a l’Institut Jaume I d’Ontinyent, membre del grup musical Gent del Desert i de la tertúlia literària del Casal, així com crític musical de la revista Crònica–Tribuna d’Opinió de la Vall d’Albaida)

Fa un mes, Marc, el tècnic del Casal, em va encarregar la presentació del llibre Històries del paradís, de Xavi Sarrià, un èxit tan important, i vaig acceptar immediatament tot imaginant-me ja una sala plena com la que ara contemplem.

La popularitat del seu autor es deu a Obrint Pas, grup que lidera des de l’inici, fa quinze anys. Una banda que, entre altres coses, com el seu benparit nom indica, ha ocasionat una espècie de moviment musical i ja ha donat peu a que altres escriptors en feren llibres, com és el cas de “Del Sud”. Una banda consagrada amb pas ferm que acaba de coronar trajectòria amb el disc i gira Benvinguts al paradís. No fa ni un mes que es va tancar, a Berlín, la gira d’Obrint Pas, aquella que a l’estiu va passar per Ontinyent, com sabeu tots. L’endemà del dia que Xavi i els seus compares tocaren a Berlín jo em vaig comunicar amb Santo, un artista de Banyeres que viu allí, i em contava que havia assistit al concert emocionat. És segur que gran part dels que som ací reunits hi havíem acudit també amb l’esperança d’un concert en format acústic, com s’ha realitzat en altres actes com el d’avui, o com el que demà farà amb Feliu Ventura a Benissa. Però, en fi, no vull deixar de costat més temps la importància del llibre.

Durant aquest mes i mig, he resseguit per Internet, pràcticament al dia, la ingent faena duta a cap per aquest pencaire, treballador incansable, que es diu Xavi Sarrià. He estudiat el llarg rastre deixat a tots els mitjans de comunicació a partir de la irrupció d’Històries del paradís la passada tardor, just a temps per a fer tremolar tots els aspirants a “llibre en català de 2008”, fins a l’exhauriment, en tres mesos, de la primera edició, 5.000 exemplars. Un llibre que ni tan sols cal que recomanem els professors, perquè bona cosa dels alumnes més espavilats, el compren i el lligen per plaer, per a profit seu, sense necessitat de cap examen, gaudint del seu missatge, tan colpidor com estimulant, i agraint la seua comprensibilitat, en absolut exempta d’elaboració.

Articles, ressenyes, entrevistes, posts, la campanya editorial, pàgina web del llibre... converteixen tot el que jo puga dir ara en reiteratiu. Hi ha hagut l’aprovació d’escriptors exigents i la de crítics severs, lliçons professorals i lectures fraternals, hi ha hagut qui ha mirat de destriar influències cinematogràfiques o, fins i tot, conseqüències sociològiques, hi ha hagut entrevistes amb l’autor reveladores de la seua formació i de la seua decisió de combinar la faceta de cantant amb la d’escriptor.
L’activitat al voltant del llibre ha sigut, doncs, incessant: fa uns dotze o tretze dies, per exemple, Xavi estava presentant-lo ací prop, a Otos, junt a personalitats entranyables, alguns d’ells amics d’aquesta casa, i ara és ací. Però no us feu idea de la quantitat de llocs on pot haver estat només en aquests dotze o tretze dies! A Salt, a Aldaia, a Amposta, demà a Benissa... Sempre amunt i avall del nostre territori, en contacte directe amb els activistes del fet cultural en català. Així és que aquest cavaller treballa molt. Per això crida la nostra atenció i mereix la nostra atenció. I en deixa constància escrita als seus modèlics blogs (un gènere que comença a estar als llibres de text del qual Xavi Sarrià ens proporciona exemples de la millor classe).

Un pencaire, i un emblema també. Pel que la seua excel·lència té d’emblemàtic. Emblema de la llengua, de la seua revifada, de la consolidació d’un estàndard d’avui. El valencià d’avui. Emblema del coratge, del compromís, un compromís on també pot arrelar l’èxit, com ja es havien encarregat de mostrar alguns mestres de la Cançó. Un artista que prestigia la llengua i el país, una veu que ens manté esperançats.

I permeteu-me ací, un canvi brusc. Perquè adoptaré, momentàniament, la pitjor perspectiva que es pot adoptar en un text de presentació: parlaré un moment sobre mi. Resulta que jo sóc de València, del carrer Alboraia, a tocar de Benimaclet, on vaig anar a escola. El barri on va anar a instal·lar-se Xavi Sarrià quan era encara un xiquet que venia de Barcelona.

Xavi Sarrià i jo hem xafigat els mateixos espais, carrers, aules (l’institut Benlliure, la Facultat de Filologia). Ell i jo hem conegut, amb onze anys de diferència –els que sóc major que ell– els mateixos ambients, locals... el mateix barri. Una paraula, “barri”, molt important en la seua obra. Fa quinze anys (just el temps que fa que Obrint Pas existeix) que jo me’n vaig vindre a viure a Ontinyent, i per això ell i jo no havíem arribat pràcticament a xocar de colzes. Però aquell és el meu barri, –el nostre barri, Xavi, i el de molta més gent. Un barri on, durant la meua infantesa, quasi tots els nostres majors –botiguers i botigueres, professors i professores, pares i mares– semblaven haver-se conxorxat per amagar-nos la llengua o, en tot cas, per ensenyar-nos a infrautilitzar-la i a discutir sobre ella. I, els pitjors, a malfiar-nos de la gent del lloc on Xavi va nàixer.

Per això és per a mi un plaer donar públicament l’enhorabona a Xavi Sarrià pel que ha fet, una obra musical i una obra literària que ens parlen de nosaltres i ens parlen del món, tot donant-li les gràcies pel plus impagable que per a mi té que això ho haja fet des del meu barri –el nostre barri, Xavi.

Històries del Paradís a les Terres de l'Ebre

Divendres 13 febrer
12.00 Presentació del llibre a l’IES Flix (Ribera d’Ebre)
19.30 Presentació del llibre a la Biblioteca
Municipal de Roquetes
Lectura de contes per part d’autors
ebrencs.
23.00 Presentació del llibre al Casal Jesusenc
a l’EMD de Jesús.
Actuació musical del grup acústic d’Obrint pas

Dissabte 14 febrer
12.00 Presentació del llibre a la Biblioteca
Sebastià Juan Arbó d’Amposta.
Lectura de contes per part d’autors
ebrencs.
18.00 Presentació del llibre al Casal Francesc
Llop de Campredó.
Lectura de contes per part d’autors
ebrencs.
Música popular.
Podcasts i imatges audiovisuals.
20.30 Presentació i sopar tertúlia al Casal Panxampla de Tortosa

2ona edició

El passat més de desembre es va imprimir la segona edició d'Històries del Paradís. Una fita assolida en només tres mesos de publicació. En total són més de 5000 llibres venuts.

Presentacions d'Històries del Paradís

Dijous 22 de gener
BURJASSOT (L'Horta) Acompanyat per l'escriptor i periodista Jordi Sebastià. A les 20 hores al Ca Bassot (Bisbe Muñoz, 52).

Divendres 30 de gener
BENIARRÉS (Comtat) A l'Ateneu Popular Arrels. 20.00h. Tot seguit, sopar solidari amb en David de Vilafranca.

Dissabte 31 de gener
ALDAIA (L'Horta). Presentació conjunta d''Històries del Paradís' i 'Perill d'extinció', el nou disc de Voltor. A les 19.00h. al nou Ateneu d'Aldaia (Mestre Adolf Saéz, 21). Tot seguit, festa de l'Ateneu.

Divendres 6 de febrer
OTOS (Vall d'Albaida). Amb la presència del mestre Dídac Botella i l'escriptor Joan Olivares. A les 21.00h a Ca les Senyoretes. Com sempre, les places són limitades i les reserves s’han de fer a través dels telèfons 962358032 i 620588724.

Article al bloc 'La tinta de los escolares'

Una vesprada vaig començar la lectura i eixa mateixa nit acabava de llegir els vint-i-dos relats que presenta Sarrià en un llibre que, malgrat vindre avalat per la solvència artística i narrativa d’algú com Sarrià, supera totes les expectatives de qualsevol tipus.

1. No. No m'esperava el típic pamflet pancatalanista de caire romàntic amb l’habitual parafernàlia narrativa. L'òptica de Sarrià escapa a eixe nacionalisme essencialista tan poc literari (gràcies!) per abraçar un nacionalisme internacionalista, una forma d'exportar una mirada sobre el món escrita i pensada en llengua catalana. Una òptica molt propera a la creació musicoliterària de Fermín Muguruza i la seua particular cosmovisió del món i la cultura.

2. Els dos rostres del paradís: violència i tendresa; amor i odi. És un leit motiv, una sana obsessió, dels darrers anys de Sarrià, eixe tipo amb ulleres de pasta que darrerament combina la vida artística d’Obrint Pas amb la creació literària. Benvinguts al Paradís mostra a la perfecció aquesta paradoxal relació entre infern i paradís. En els darrers anys el grup ha fet nombrosos viatges. Cuba, Veneçuela, l'ex Iugoslàvia, Sàhara. És probable que aquestes vivències -nacionalisme internacionalista- hagen col·laborat en aquest conjunt de relats sobre la dialèctica entre violència i benaventurança que investiga Sarrià. Utilitza això que el sociòleg Boaventura de Sousa Santos anomena sociologia de les absències. Una recerca a través del realisme fictici del oblidats de la història i del discurs. Per aquests relats (o contes?) desfilen personatges -un palestí, un malandro, una trapezista, un presoner de Guatànamo, un migrant- que van entrellaçant una cartografia de la violència del capital. Eixa violència estructural, invisibilitzada, subterrània i marginal. Violència que no és condemnada pel Codi Penal ni pels mitjans de comunicació. Violència dels de dalt contra els de baix. Zygmunt Bauman ho explica així: "La producción de "residuos humanos" o, para ser más exactos, seres humanos residuales (los "excedentes" y "superfluos", es decir, la población de aquellos que, o bien no querían ser reconocidos, o bien no se deseaba que lo fuesen o que se les permitiese la permanencia), es una consecuencia inevitable de la modernización y una compañera inseparable de la modernidad. Es un ineludible efecto secundario de la construcción del orden (cada orden asigna a ciertas partes de la población existente el papel de "fuera de lugar", "no aptas" o "indeseables") y del progreso económico (incapaz de proceder sin degradar y devaluar los modos de "ganarse la vida" antaño efectivos y que, por consiguiente, no puede sino privar su sustento a quienes ejercen dichas ocupaciones)".

Xavi Sarrià relata exactament això. La història, narrada com si es tractara d'un plànol subjectiu en una pel·lícula, d'un palestí que es matarà matant, traça la cartografia de la desesperança dels desposeits. La història del mosquit i la guerrillera de les FARC, l'esperança dels desposeits. Són les dues cares del paradís. Sarrià es posiciona clarament en un camp, el dels de baix, tant pel perfil dels personatges com per la narració –fictícia?- dels fets que relata en textos com Oblit –una esgarrifosa reflexió sobre la violència del fet migratori- i Terror. I també, com no, en Equilibri, on una trapezista traça les línies del seu propi equilibri (un relat amb un genial humor negre latent). Als barris perifèrics de França Sarrià recrea la història quotidiana dels residus humans del primer món. Escriu: "L'Iman aconsegueix alçar-se i córrer cap a ella. L'agafa pel braç, s'endinsa en la foscor i desapareix de l'escena. Entra al portal de les bústies trencades i salta dins l'ascensor. Quan prem el botó no pot evitar l'espill. La Nisrine plora als seus braços. L'Iman calla i tremola. Però encara xanglotant, trau forces del ventre per a dibuixar una tímida ganyota, s'estira els llavis, alça el nas, encreua els braços i s'apuja el mentó amb posat desafiador. Per un moment es torna a sentir com un guerriller d'aigües salades batallant contra la flota imperial. Fins que la Nirsrine s'aparta i li diu que és un imbècil i li ho repeteix entre espentes i ell es defensa quan l'ascensor completa el trajecte i entren al pis de les parets grises on les portes es tanquen i els cossos s'obrin. L'amor és un combat". El paradís és violència però també tendresa.

3. Hi ha altres històries. Però hi ha una en especial que m'ha agradat. Es titula Silenci. I ha estat una ocasió perfecta per a observar, des d’una òptica privilegiada, com funcionen els mecanismes creatius en un escriptor. Fa un temps Amnistia Internacional va organitzar una conferència de premsa a València amb la presència de Ruhal Ahmed, un jove britànic que es va passar uns anys a Guantànamo. La nit anterior vaig convidar a Xavi a assistir. Li interessava per al llibre de contes que estava preparant. Al dia següent allí estavem, gelats per la història terrorífica d'un testimoni del nou univers concentracionari occidental. En una pàgina i mitja, Sarrià plasma aquell testimoni amb un estil, una elegància i un realisme notables. I és que la realitat és crua, és violència i guerra més enllà de les fronteres fortificades del feliç Occident capitalista que s’enfonça en la seua pròpia precarietat mental i econòmica en un trist i demencial espectacle consumista i racista. La realitat més enllà d’aquesta frontera no té ni puta gràcia ni fa plorar d’emoció (sinó de ràbia). És Guantànamo, la tanca de Melilla i xiquets bruts creixent en qualsevol barriada pobre de Medellín. És una puta merda, però aquesta realitat, que és la realitat de la majoria dels èssers humans que poblen el planeta terra, també és esperança i tendresa humana. I aquesta és una de les grans qualitats de les històries que narra Sarrià, la finestra que deixa oberta al canvi, allunyada del derrotisme sistemàtic d’una esquerra derrotada però no vençuda a la qual s’ha volgut fer creure que el fi de la història havia arribat i, per tant, el canvi no seria (mai) possible.

4. Algú que havia llegit el llibre va dir que Sarrià tenia una clara influència del director de cinema Jim Jarmusch. Estic d'acord. Ara Sarrià busca pel·lícules del director. Que començe per Stranger than paradise i Down by law i anirà trobant les seues suposades influències fins ara desconegudes. Està molt clar des del principi que Sarrià està marcat per pel·lícules com La Haine, de Mathieu Kassovitz. A mi el seu llibre em va recordar, en la llunyania, a la prosa de Roberto Bolaño (Sarrià és músic, Bolaño poeta. Ambdos provenen de disciplines narratives diferents). Per suposat les pel·lícules d’Alejandro González Iñárritu , Tony Gatlif (Exils), els contes de Quim Monzó, la fotografia de Sebastiao Salgado o la diversificada prosa d'Eduardo Galeano, entre molts altres.

Extret del bloc La tinta de los escolares

Article de Diego Gómez

(Text llegit per Diego Gómez en la presentació del llibre a Algemesí)

Fa un parell d’anys en el viatge fi d’etapa amb el meu alumnat visitàrem la fira del llibre de Madrid situada al Parc del Rétiro. Una miqueta de “morbo” veritat per a ser un viatge de xiquets i xiquetes de sisè de Primària. A la caseta del ISBN després de preguntar pel registre de llibres publicats per algun autor valencià, ens regalaren unes samarretes molt “xules” al pit de les quals ressaltava la ressenya d’una frase de Sergio Pitol (Premi Cervantes 2005) i que ara rescatem per a presentar el llibre de Xavi.

Llibre: s’acosta molt a la paraula lliure, té cert paregut amb la paraula llibertat. El llibre, els llibres ens fan lliures, es fan lliures de la ignorància, dels dimonis, dels tirans, de la trivialitat. Els llibres ens mostren i ens obrin camins, enforteixen a la societat, ens acosten al Paradís de la realitat i de la imaginació.

És cert que els llibres ens ajuden a conèixer el passat i el present projectant-nos cap al futur. Són una radiografia dels usos i costums de les distintes civilitzacions, dels distints pobles dels nostre univers ric en diversitat. Sense dubtes una societat que no llig, és una societat sorda, cega i muda.

Xavi Sarrià ens presenta un Paradís real, amb històries engrescadores, copsadores, inèdites i amb molta carrega de profunditat. El llibre que avui presentem ens acosta a un Paradís carregat de por, desficaci, llàgrimes, oblit, terror, fam i mosques. És un Paradís de fragilitat, calfreds, avorriments, silencis i suburbis. Però també un Paradís que vol ser esperança, ambició, alliberament, il·lusió, coratge i orgull. Tots aquestes i algunes altres són les paraules suggeridores, els mots que emmarquen Històries del Paradís. Totes estan dins de les planes escrites, són l’olor d’uns relats fàcils tant fàcils de llegir com difícils de digerir. Són el títol de petits contes de frases curtes plenes de vitalitat, plenes de sabor a vida. El llibre de Xavi és lliure, és llibertat, és vida.

Les Històries del Paradís, és un llibre redó, comença i finalitza amb una de les seues cites motivadores: “El més important no és la caiguda, sinó l’aterratge”. El lector troba ací el missatge subliminar del llibre, com el conte que la mare conta a la seua filla per a dormir i on retrobem aquell paradís d’illes i oceans on l’alegria desperta les cares i la pau fa dormir els cors. Les històries de Xavi ens desperten com la lletra i la música del seu grup Obrint Pas.

Històries amb finals inesperats, controvertits, per obrir el debat. Unes històries iniciades amb cites molt sucoses, senzilles i molt afortunades. Sols destacar un parell:

Dos dies.
La vida són dos dies. Cedir-la o lluitar-la.
Tu tries: t’arrossegues o somies.

Vingueren.
Ells tenien la Bíblia i nosaltres la terra.
I ens digueren: Tanqueu els ulls i reseu.
I quan els tornàrem a obrir,
ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia.

Xavi a les seues històries plenes de temes actuals, amb la seua reflexió crítica ens ajuda a obrir els ulls, a no ser unes pacients formigues, ni a ser un reflex de la TV. Les Històries del Paradís ens obrin les portes de l’infern per a sentir les seues flames, el seu calor abrasador i dir-nos com en un acudit real, que ací hem vingut a patir. Però també a fer-nos comprendre que “les senyeres de la nostra casa son la roba estesa”, és el treball del dia a dia el que importa. I sense gratar molt l’autor ens descobreix eixe missatge final d’esperança.

Deixeu-me per acabar dir alguna coseta més personal. Ara fa 25 anys de l’aprovació de la LUEV, ja sabeu una llei que molts encara incompleixen o no s’impliquen. Xavi Sarrià i molts joves de la nostra societat actual són fills i filles de la mateixa. Hem de donar la veu al joves valencians, nacionalistes i progressistes que són el futur. Ells i elles ens han de conduir a un aterratge feliç. Xavi i jo no creguem molt en els presidents, però ell quan em saluda en diu president. Jo sols sóc el president d’Escola Valenciana – Federació d’associacions per la Llengua. I Xavi seria, sense dubtes, un bon president de la Generalitat. Un president compromès amb la seua terra i amb el seu poble, un president compromès i solidari amb el món, obert, senzill i amb uns recursos ara duplicats: la seua música i les seues històries.

La gent ens imagina caminant
carrer avall amb metralladores,
però l’únic que tenim són unes guitarres,
uns amplificadors i uns timbals.
Aquest és el nostre armament
i és amb tot el que lluitem.

Diego Gómez és president d'Escola Valenciana

Uns contes a frec de pell

(Text llegit per Silvestre Vilaplana en la presentació del llibre a Alcoi)

Realment resulta senzill presentar l’autor d’aquesta obra, perquè Xavier Sarrià és una persona molt coneguda i admirada per la seua faceta musical, com a cantant i lletrista de les cançons d’Obrint Pas, un dels grups amb més projecció internacional dels que ha sorgit des del País Valencià. Un conjunt vinculat a més, a tot el que afecta a la difusió del català, amb un fort compromís per la llengua i per la nostra cultura i també amb un fort component social, lligat als conceptes de solidaritat i als valors de justícia i de llibertat. El reconeixement de la seua faceta musical ja sabeu que traspassa fronteres i el grup i el seu cantant han rebut i reben el suport de milers de seguidors allà on van, i han concentrat l’atenció de la crítica i de les televisions d’arreu del món. Bé, de totes les televisions no. Sé que han assolit, per exemple, l’interés de la televisió veneçolana o de la croata, però a Canal nou crec que encara no han actuat. Però això tampoc no ens estranya a ningú dels que estem ací.

És inevitable aquesta referència musical, per això l’he feta al començament. Perquè aquesta nit no estem ací per a parlar d’Obrint Pas, sinó per a fer-ho de la primera publicació de Xavier Sarrià. Aquest llibre que es titula molt irònicament Històries del Paradís. I malgrat que els que sou seguidors de la seua música hi trobareu en el llibre que presentem aquesta nit ressons de les preocupacions que apareixen a les seues lletres, (fins i tot és inevitable recordar el títol del darrer disc del grup: Benvinguts al Paradís), el conjunt de contes que presentem té tota una altra dimensió i una importància suficient perquè hagem de deixar de costat la part de creació musical de Xavi Sarrià.
Històries del Paradís és un llibre de 22 contes curts de diferent grandària. Des del més petit que a penes arriba a una pàgina al més llarg que arriba a tenir-hi una dotzena de pàgines. I tots marcats per una mateixa temàtica central al voltant de la qual gira tot el llibre: la denúncia de les desigualtats i la injustícia al món, en un Paradís irònic que se’ns ofereix com a model d’un món globalitzat i presumptament feliç. És un llibre que sembla que parteix de la necessitat d’explicar, i probablement d’explicar-se també l’autor mateix, el món que ens envolta.

Però no us espanteu, no és cap llibre fred de marcada moralina social per a destapar-nos la consciència ara que s’acosta Nadal i les telemaratons, ni té l’aire d’un pamflet propagandístic, al contrari. Històries del Paradís és un llibre de personatges, farcit d’històries que parlen de sentiments, d’individualitats. És un llibre ric de matisos, en ocasions sarcàstic, profundament lligat a una realitat que massa sovint ens ofereix una parada de monstres que, contínuament, és la mateixa societat la que alimenta amb les seues actituds i els seus valors. Unes criatures execrables generades per una mentalitat social freda i egoista que encara que al llibre són reiteradament dibuixades en llocs llunyans, com Finlàndia o el Japó, podem sentir-les ben pròximes perquè les sabem identificar.

Sovint observem per televisió o llegim als periòdics grans esdeveniments històrics, profunds problemes generalitzats que de tan immensos semblen inexistents. Aquest llibre té l’habilitat de transportar-nos al petit univers de cadascun dels personatges que protagonitzen les narracions i de fer-nos viure en la seua pell, des de la profunditat i des de la grandesa de cada experiència pròpia, aquells grans successos que de tan magnes sembla que en realitat no li passen a ningú.
Històries del Paradís mostra perfectament l’esquema d’aquesta col·lectivitat, un món Globalitzat, en majúscules, especialment quan es parla d’economia, però també, un món que és en minúscules quan es parla dels individus que l’integren. I aquestes minúscules, positives i negatives, són l’objecte temàtic de l’obra de Xavi Sarrià.

I així, des d’un calidoscopi de punts de vista, podem sentir per exemple la tragèdia del poble kurd a través dels ulls d’un nen al conte “Llàgrimes”, o l’angoixa dels joves palestins sense sortida en un espai d’enclaustrament i de repressió a una narració que s’anomena “Terror”. I fins i tot la fredor sobre els esdeveniments de la guerra d’Irak vistos des de l’òptica sense ànima d’un soldat americà al conte que porta per títol “Orgull”.

Sarrià ens ofereix una visió fragmentada del món a través de la mirada dels diferents personatges, com una mena de trencaclosques que ens aporta un paisatge global d’una col·lectivitat egoista i insolidària en què les coses, si no ens afecten personalment a cadascú de nosaltres, hem aprés a no considerar-les importants.

Però no només l’argumentari de l’obra es nodreix dels gran problemes internacionals. A Històries del Paradís trobem aquelles petites cròniques, potser les que es redacten a peu de pàgina en el llibre dels successos, i que amaguen, igual que el que ens ocorre a nosaltres mateixos, un univers d’emocions i de sensacions. Així a “Fam”, trobem l’aventura i les motivacions d’un lladre de poca monta o a “Mosques”, un dels contes més punyents i més bestials del llibre (dels meus preferits), l’experiència d’un naixement des de l’òptica d’un nadó.
També el món de l’extrema modernitat es veu reflectit en aquests contes, un món on la tecnologia forma part de la nostra existència i de vegades, fins i tot, la condiciona. Com per exemple al conte “Alliberament” on el món dels videojocs es veu traslladat al paper de manera irònica, o a “Avorriment” i a “Desfici” on apareix el ciber sexe, o per a dir-ho en paraules de l’autor “el sexe sense fricció”, un símptoma d’una nova societat gairebé deshumanitzada que no necessita de l’altre per a res. No cal comunicació personal ni per a sentir la satisfacció amorosa. Nous temps i noves pràctiques. Ara es pot estimar des dels Estats Units una jove japonesa a qui mai no has vist ni mai veuràs.

Com podeu escoltar, encara que hi ha motivacions comunes en tot els contes, la temàtica és molt variada i de segur que hi trobareu que tots els temes són de molt d’interés i que us atrapen de seguida.

Però no només és divers l’acostament a la realitat des d’un punt de vista temàtic, també, i això és un altre dels mèrits d’aquest llibre, també és diversa la varietat de fórmules narratives emprades. Hi trobareu la primera persona confessional per exemple en contes com “Silenci” on un pres a Guantánamo ens mostra el seu estat emocional; o trobarem el narrador omniscient a contes com “Esperança”, on compartim el recorregut d’una jove amb ganes d’escapar de la grisor vital d’un barri perifèric.

De vegades trobareu un estil segmentat, epigramàtic amb oracions curtes com flaixos de càmera que van configurant la història, com a “Por”, el conte que obri el recull, on un adolescent finlandés es veu atrapat en una matança en un institut. Aquesta tècnica fragmentària ens permet sentir l’angoixa del personatge. Altres prenseten una història construïda sense cap punt, en un enorme paràgraf que ocupa tot el conte, com a “Calfred”, o bastit a semblança d’un conte infantil com a “Oasi”. Els punt de vista són sempre distints i triats expressament per produir l’efecte desitjat. Així en ocasions serà un mosquit el nostre punt de focalització, com a “Fragilitat” o potser la mirada gens innocent d’un nen al conte titulat “Il·lusió”.

I, com a element constant, en els finals apareix la sorpresa, un element que distorsiona les nostres previsions com a lectors. De vegades, com una llum d’esperança que mostra que fins i tot en les històries més miserables cap una possibilitat de canvi, que sempre queda un espai per a modificar el que presumiblement ens aguarda. En altres ocasions, l’evolució dels personatges és a pitjor i es demostra que massa sovint les circumstàncies són més poderoses que la voluntat dels individus per eixir endavant.

Però malgrat viure en una societat sense ànima, els ésser humans sentim. I és aquesta recerca dels sentiments en les situacions de vegades més extremes el que segueix el fil argumental d’Històries del Paradís. Els relats no són bocins d’un noticiari ni de l’ample inventari de l’angoixa, sinó la mostra que hi ha espurnes d’humanitat rere la fredor, l’evidència que encara bateguen sentiments rere la carcassa impersonal que aquesta societat predica.

Quan comences a llegir aquest llibre et sorprén saber que és la primera obra de Xavi Sarrià. No és normal trobar tan gran varietat de recursos en algú presumiblement poc experimentat. I no és suficient l’experiència d’escriure cançons el que et permet crear un univers literari tan complex i tan ben enllaçat com el d’Històries del Paradís. Però supose que, ara després ens ho aclarirà ell en la seua intervenció, no és la primera vegada que escriu. Només és la primera vegada que vol publicar. Ara em farà quedar malament i dirà que no, però el fet cert és que es pot percebre clarament un treball anterior molt intens, amb moltes provatures tècniques i argumentals. El llibre no sembla, en absolut, una opera prima. Fins i tot té l’habilitat de enllaçar algunes històries entre elles, amb un mecanisme d’autoreferència que produeix una sensació de conjunt, d’obra ben lligada.

Sarrià aconsegueix a Històries del paradís fer una personalització del mal col·lectiu. Aquesta individualització fa que prenguem consciència del drama, del dolor que, com he dit abans, quan és de molts, sembla que perd transcendència. En fer una extrapolació personal, les històries guanyen en força i podem comprendre-les en tota la seua magnitud. Al cap i a la fi, les grans desgràcies d’aquest paradís artificial en què vivim estan bastides sobre petites tragèdies, les dels individus que les pateixen, les dels petits habitants del Paradís. Els personatges que configuren aquest tapís col·lectiu del recull no són la gent que ix a les revistes o a la televisió. No hi ha glamour, hi ha crua realitat.

Tot i això, us assegure que la lectura del llibre és fàcil, amena, el llibre enganxa dels del primer conte i sorprén. Encara que n’hi ha molts, fins a 22, cap conte no decep. És un llibre fàcil de llegir, però difícil de digerir. Sovint, fins i tot des d’una perspectiva irònica, t’obliga a fer-te preguntes i a enfrontar-te a la pròpia consciència, a la realitat. Potser modèlic d’aquesta visió una mica burleta és el darrer conte, “TV”, on l’autor fa un zàpping televisiu punyent sobre allò que se’ns ofereix de model del món a través de la pantalla del televisor.
El canvi de perspectiva que genera l’autor en el text permet al lector posar-se en la pell de l’altre. I així, angoixar-se amb ell i solidaritzar-s’hi, sofrir l’empatia i gairebé obligar-se a fer alguna cosa. Enfrontar-se a aquest menfotisme social que ens domina, fins i tot en les circumstàncies més oneroses.

Sé segur que ens és fàcil d’entendre i d’extrapolar aquesta situació, potser fins i tot a nosaltres mateixos i al minúscul univers que ens envolta. I és que Històries del Paradís, en ocasions, ens apareix com un gran aparador on s’exposa l’angle de la societat del que intentem apartar els ulls. Però aquest llibre està construït de tal manera que no ens deixa girar la mirada. Aquestes petites històries es rebel·len i ens atrapen.

No sóc jo només qui s’ha sentit encantat amb aquest llibre. Les darreres setmanes han estat molts els que s’han acostat a l’obra de Xavi Sarrià i l’han llegida amb plaer. Per posar-vos uns exemples de gent més qualificada i amb més credibilitat que jo, el crític Joan Josep Isern escriu “la vintena de relats breus que ens presenta Sarrià són una de les sorpreses literàries d’aquest any”. Albert Dasí diu “Històries del Paradís potser que siga una fita, una obra de significació més global, que trenca fins i tot la frontera de la pròpia literatura... (és) Un llibre destinat a convertir-se en referent d’aquest país”. I la nostra Isabel-Clara Simó, escrivia a l’Avui amb la passió que la caracteritza “quan ensopegues amb el text de Xavi Sarrià veus un escriptoràs que et serra la gola i et deixa sense alè”.

No vull avorrir-vos més, perquè sé que tots preferim escoltar l’autor, però us assegure que hi ha moltíssimes coses en l’obra de Xavi Sarrià que es presten a fer un profund comentari, fonaments que estic convençut que també despertaran la vostra atenció i la vostra consciència quan llegiu l’obra, elements que són capaços de fomentar la conversa o la reflexió profunda, i que, en cap cas, no us deixaran impassibles, perquè aquest és un llibre que no deixa lloc a la indiferència.
No tinc cap dubte que aquesta no serà la darrera obra de Xavi Sarrià que llegirem. No pot ser-ho. Si fins ara coneixíem el cantant, a partit d’aquest llibre també l’haurem de considerar com a escriptor, amb tots els mereixements.

I em fa la sensació que al capdavall el camí literari serà el camí definitiu de Xavi Sarrià. I la veritat és que això em produeix una mena d’inquietud, perquè pot significar també la desaparició, tant de bo que m’equivoque o que siga a molt llarg termini, de la vessant musical de la creació de Xavi. I aquesta possibilitat, per als que som fidels seguidors de la seua música ens preocupa. Per això, des del punt de vista del lector, desitge que escriga més, i molt, i igual de bo. Però des del punt de vista d’amant de la seua música, i sé que molts dels que esteu ací aquesta nit compartireu amb mi aquesta opinió, desitge que compagine en la mesura del possible les dues activitats. Encara que després de llegir Històries del Paradís estic segur que convindreu amb mi que és molt més que probable que el seu futur estiga vinculat, des de ja mateix, al món de les lletres.

I és que, en certa manera, quan llegiu Històries del Paradís us ocorrerà que sentireu com si aquests contes els haguésseu escrit vosaltres mateixos perquè les narracions de Xavi Sarrià són capaces de fer-nos experimentar aquesta proximitat, tan a frec de pell com només se sent quan els relats parlen de les coses íntimes, de les preocupacions que ens acompanyen en la nostra manera de ser pròpia, quan entronquen en les essències més profundes de la nostra humanitat.
Quan un text és capaç de superar la simplicitat de ser tinta obscura sobre paper blanc i assoleix el grau d’element de la consciència, quan som capaços d’identificar-nos amb el que vol dir l’autor i, a més, som capaços de comprendre també el pensament i les motivacions del creador de la història, s’aconsegueix el nivell total de comunicació, la plenitud comunicativa. I això, us ho assegure no és gens fàcil.

Quan llegiu Històries del Paradís us sentireu, malgrat les penúries que s’hi mostren, estranyament bé. Potser perquè les paraules de Xavi Sarrià aconsegueixen aquella catarsi que ens provoca saber que algú, a més de nosaltres mateixos, creu en la injustícia del món i, a més, té valor per a denunciar-ho i, fins i tot, per a fer-ne literatura. Potser perquè, en el fons, tots desitgem aquesta utopia lligada a les arrels més pregones de l’ésser humà, siga quina siga la seua ideologia, la seua religió, la seua raça, la seua llengua o la seua cultura, una quimera innegociable que és pretendre gaudir d’un Paradís sense abusos ni desigualtats, sense horror ni misèria. Un paradís real i no irònic com el que governa el títol d’aquest llibre. Per això, llegiu-lo, gaudiu-lo, deixeu-vos ocupar per la força d’aquestes històries i sentiu el seu pes sobre la vostra consciència. I, si és possible, revolteu-vos contra tot allò d’arbitrari i d’abusiu que regeix aquest fals paradís en què vivim.

Silvestre Vilaplana és escriptor.

Article de Cesk Freixas

Ja farà molts anys que vaig llegir les primeres lletres d'en Xavi Sarrià. Moltes de les persones que compartim la mateixa generació, aquella que neix a principis i a mitjans dels anys 80, hem crescut amb la seva música. I podríem dir que, d'alguna manera, ell i tots els que porten tants anys obrint pas, han esdevingut gairebé referents artístics, pares polítics.

Fa algunes setmanes vaig rebre el llibre a casa. Me l'enviava l'Editorial Bromera, primer en format din A-4, després en l'edició definitiva. En Xavi me n'havia parlat en diverses ocasions, comentant-me que aquest era un projecte molt important per a ell, i que ja feia temps que el volia tirar endavant. I només començar-lo a llegir vaig quedar-me sense paraules. De fet, fa dies que volia escriure quelcom semblant, però no sabia com.

El cas és que Històries del paradís és una fotografia immensament fidel de la realitat social i política del nostre maleït, però, malgrat tot, també estimat, món. Una de les coses que més sorprèn és la capacitat que té l'autor per transportar-nos d'una punta a l'altra del planeta, entrellaçant històries amb finals inesperats, i col·locant al lector en un punt de vista participatiu. Possiblement sigui aquest factor el que determina positivament el treball literari de Xavi Sarrià; que la persona que llegeix les històries pugui treure'n conclusions, intentar analitzar-les des d'una vessant crítica, i qüestionar les relacions humanes que ens envolten, és, de llarg, la finalitat més ben entesa de l'art, la cultura i la literatura.

La primera referència literària del de València es pot convertir, s'hauria de convertir, en una obra imprescindible per transportar-la als instituts i, fins i tot, a les universitats. Intueixo, i ho dic de tot cor, que compleix tots els requisits per ser lectura obligatòria en molts centres educatius. Perquè els contes són miralls de molts dels problemes actuals, perquè cal fomentar l'actitud qüestionable de les coses, i perquè la fluïdesa del text permet aprofundir d'una manera escandalosa en cadascuna de les històries.

Quan l'autor ens parla d'amor, les paraules aconsegueixen encongir-nos. Quan parla de terra, guerra i llibertat, moltes i molts segurament ens haurem imaginat a la pell dels protagonistes. Quan reflexiona i fa evidents les contradiccions que ens atrapen, fa un exercici imprescindible de presa de consciència. Però no estem parlant, ni molt menys, d'un llibre-pamflet, ni d'un llibre-manifest. Xavi Sarrià ha sabut escriure vint-i-dos històries que guarden una relació estreta amb la nostra realitat. Una realitat que se'ns amaga, se'ns distorsiona i se'ns discuteix des de tot arreu. Al cap i a la fi, escriure és comunicar. I Històries del paradís, inevitablement, es converteix en un nou, gran i útil mitjà de comunicació. Felicitats, Xavi.

Cesk Freixas és cantautor

Article de Gemma Pasqual

(Text llegit a la presentació del llibre a Gandia)

Tot i que el Xavi i jo no ens coneixíem personalment, encara que hem coincidit un munt de vegades, fa molt de temps que el seguisc des dels seus primers passos a l’institut Benlliure, els primers concerts, un d’inoblidable en un sopar dels Premis Octubre: de cop i volta van despertar els assistents i van omplir d’estelades l’estança. L’impressionant concert al Palau Sant Jordi a Barcelona, i a València un 25 d’Abril, per mi el més emotiu. O aquí, a casa, un Correllengua a la placeta de l’Escola Pia. Tampoc no l’he deixat de petja en la seua faceta d’escriptor: un espia que tinc en la seua família m’anava explicant el procés del naixement del seu primer llibre.

Isidor Cònsul diu que el conte és tensió i la novel·la resistència, la novel·la és un combat de boxa que es guanya per punts i un conte, en canvi, el combat de boxa que només pots guanyar per KO. I tot i que a mi no m’agrada la boxa, us puc assegurar que el Xavi guanya aquest combat en el primer assalt.

KO em vaig quedar quan vaig fer un tast del llibre, quan vaig llegir «Por». A mesura que avançava en el relat, sentia l’angoixa del jove finlandès que s’amagava aterrit dins un amari mentre un company de classe disparava a tort i a tret pels passadissos de l’institut.

La sensació que he tingut en llegir aquests contes ha estat que no em parlava el cantant d’Obrint Pas. Tot i que després el Xavi us parlarà de l’evident relació entre aquest llibre i el seu darrer disc Benvingut al Paradís, ni tan sol sentia la veu jove i llunyana del cantant de «Tant se val», sinó la veu d’un bon escriptor, un escriptor compromès.

Aquest llibre de segur que no ha estat un part fàcil, s’endevina la tria de cada paraula, ha fet una feina magnífica, amb frases curtes, un llenguatge acurat i un ritme gairebé cinematogràfic, enganxa des del primer mot. Històries del Paradís són històries de violència. Com deia Joan Fuster: «La violència engendra violència. Però no ho oblideu: també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència i –sobretot– la veritat engendra violència.» Però també són històries d’esperança, de gent que lluita per sobreviure en un món amb somriure de dentifrici i amarg com la tenca en suc.

Anava fent zàping, absorta en cada frase com una japonesa desficiosa davant l’ordinador, saltant d’un conte a un altre, ben igual que una trapezista amb el cos ple de blaus, amb el mateix interès que tenen dos germans africans desafiant l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís, escodrinyant com un mosquit l’estrany món on vivim els humans. Un suburbi encès en flames, un paradís d’illes i oceans on l’alegria desperta les cares i la pau fa dormir el cos, un cos que es desperta amb el soroll de les armes, quan un soldat nord-americà ens explica sense pudor com va arrasar un poblat iraquià, i aleshores tot és silenci, incapaç d’entendre res en aquest maleït món, del qual creiem que podem fugir, ser lliures. És una il·lusió i el somriure em queda glaçat al paviment, el mateix paviment que arrasa les platges. Sense punts ni comes, la guerra, el terror, la por, la fam, evidencien la nostra fragilitat. T’eixugues les llàgrimes en un tros de tela aconseguit a la fàbrica de pilotes, un calfred et recorre el cos, et fa sentir viva, et dóna coratge per continuar lluitant, sense perdre l’equilibri, amb orgull i il·lusió, amb esperança. I aleshores m’adone que el llibre s’ha acabat, el meu viatge per les emocions a arribat a la fi, i estic desitjant començar-ne un altre d’aquest magnífic escriptor que escriu en català i utilitza un llenguatge universal.

Benvingut al món dels lletraferits, benvingut, Xavi, al Paradís.

Gemma Pasqual i Escrivà és escriptora.

Setmana de presentacions

Dimarts 9 de desembre:
VIC (Osona). Amb Francesc Ribera 'Titot' A les 20.00 hores a la Llibreria La Tralla (c/De la Riera 5 i 9). Organitzat pel Casal Independentista Manel Viusà.

Dimecres 10 de desembre:
GIRONA (Gironès). Amb Natxo Morera de la Vall. A les 19.30 hores a la Llibreteria (c/ Migdia 55, baixos)

Dijous 11 de desembre:
ALGEMESÍ (Ribera Alta). Amb Diego Gómez, president d'Escola Valenciana. les 20.00 hores a la llibreria Samaruc (c/Sant Josep de Calassanç, 11 )

Divendres 12 de desembre:
PALMA (Mallorca). Amb Marc Peris. A les 19.00 hores a Can Alcover (c/Sant Alonso, 24). Organitzat per Joves de Mallorca per la Llengua.

Dissabte 13 de desembre:
ALCOI (Alcoià). Amb l'escriptor Silvestre Vilaplana. Lectura d'un conte a càrrec d'un actor alcoià. A les 19.30 hores al Centre Ovidi Montllor (c/Vistabella, 8 baixos)

Dimecres 17 de desembre:
BARCELONA - SANTS (Barcelonès) Acompanyat per David Fernàndez. A les 19.30 a Can Vies ( c/Jocs Florals 42 ) Organitza: La Ciutat Invisible.

Dijous 18 de desembre:
MANRESA (Bages). Acompanyat per Feliu Ventura. A les 20 hores al Casal Popular La Fadulla. (c/Verge de l'Alba, 4 baixos). Organitzat pel Casal Popular la Fadulla amb la col·laboració de Propaganda pel fet.

Dijous 19 de desembre:
REUS (Baix Camp). Acompanyat per Agnès Toda (membre del Casal Despertaferro i de la Secció de Llengua i Literatura del Centre). A les 19.30 hores al Centre de Lectura (c/ Major, 15). Organitzat pel Casal Despertaferro.

Article de Feliu Ventura

(Text llegit pel Feliu Ventura a la presentació del llibre a Barcelona)

Avui em fa una mica de ràbia ser amic de Xavi Sarrià, primer perquè ho ha fet extraordinàriament bé, i després perquè algú pot pensar que dic això precisament perquè és el meu amic.

A molta gent li ha sorprès aquesta nova faceta de Xavi a qui sovint va adjunta l’etiqueta de “cantant d’Obrint Pas”, però jo estic familiaritzat amb els textos de Xavi des de fa més de 8 anys quan estudiàvem junts Filologia Catalana a la Universitat de València. He pogut llegir els seus poemes, les seues lletres de cançons i alguns apunts compartits mentre fèiem crèdits al bar de la facultat.

Alguna cosa ens ha quedat de la universitat, sobretot les lectures, contemporànies i medievals, l’estructura de la nostra llengua i les anàlisis de les tècniques narratives. Però tot això no serveix de res si no saps usar-ho i Xavi ha demostrat que en sap. Històries del paradís es llegeix veloçment gràcies a la claredat d’Estellés i la capacitat de síntesi de Calders i Jesús Moncada, amb el compromís de Pedrolo i l’anàlisi de la realitat de Ramon Barnils. Històries del paradís es llegeix veloçment gràcies a la claredat d’Al Tall i la capacitat de síntesi de Kortatu i Negu Gorriak, amb el compromís d’Ovidi Montllor i l’anàlisi de la realitat Public Enemy. I encara continuaria una llista llarga.

I ho dic així perquè no es poden dissociar les influències. En aquest món definitivament globalitzat en què vivim, la influència és universal i ens arriba de tot arreu i en formats diferents. I de totes les petites diferències que ens arriben, hi ha una cosa que ens iguala: els sentiments.

I d’això va el llibre de sentiments que poden ser extremats -segons el lloc del món on cauen- però no deixen de ser sentiments que podem compartir per molta tecnologia que ens envolte, per molta marginació que ens envolte, per molta injustícia que ens envolte.

Però Xavi no parla de tot això a les palpentes. Xavi ha estat en molts dels llocs dels quals parla el llibre, aquesta etiqueta de “cantant d’Obrint Pas” li ha permès viatjar arreu del planeta i en cada lloc ha posat un peu a terra, ha respirat i s’ha mesclat amb la gent que pateix i lluita per un món millor. I així, entre avions i furgonetes, escenaris i entrevistes, però també en el repòs del teclat de sobretaula, ha bastit un món inventat furgant en els dolors dels altres -però també en els propis- per a mostrar-nos una humanitat a la recerca del paradís a dintre dels sentiments comuns. Perquè aquest món en crisi és incapaç d’enfilar l’agulla per apedaçar la història que heretaran joves com els que protagonitzen els relats de Xavi.

Xavi sap que l’art no és estèril en la seua capacitat i voluntat d’incidir. Per això cadascun dels relats hauria d’obrir nous clivells en els lectors que gaudiran de la lectura d’Històries del paradís. Jo així ho desitge també.

Sorprèn encara com la nostra nació, i el País Valencià en particular, es capaç de produir obres artístiques com aquesta i carreres artístiques com la de Xavi Sarrià entre la mesquinesa de dirigents i institucions, la manipulació dels mitjans públics de comunicació… Que ens fan sentir com les formigues del relat “Ambició” fent zapping entre les escombraries de la societat. Xavi podria guardar “Silenci” com un pres a Guantánamo o encollir-se per la “Por” com un estudiant entre el tiroteig. Però ell no es limita a pensar que “fins ara tot va bé” perquè sap que “allò més important no és la caiguda sinó l’aterratge”.

Feliu Ventura és cantautor.

Aconsegueix el cartell signat d’Històries del Paradís

Saps qui és el protagonista del relat «Fragilitat»? Envia’ns la resposta correcta a comunicacio@bromera.com i entraràs en el sorteig d’un cartell d’Històries del Paradís signat per Xavi Sarrià. A més de la signatura, els pòsters tenen un valor afegit: es tracta dels cinc primers de l’edició numerada –per tant, del 0001 al 0005– que acompanya els exemplars de la primera edició. El termini per a participar és obert fins al 10 de desembre.

Article-entrevista de Xavier Aliaga a El País

Ser el cap visible d’un projecte musical com Obrint Pas, amb quinze anys de trajectòria, et pot obrir les portes de la literatura. Però el fet que Xavi Sarrià (1977), barceloní de naixement i valencià de fet, siga un personatge popular, també té l’inconvenient que la seua incursió en el món de la lletra impresa estiga sotmés a observació exhaustiva. Els malpensats, tanmateix, poden anar dissolent la manifestació. El seu primer llibre, Històries del Paradís (Editorial Bromera, 2008), se sosté en un bagatge previ important com a autor de les lletres d’Obrint Pas i per una vocació literària que es remunta als “dotze o tretze anys”, quan Sarrià va començar a escriure “per desfogar-se”. A banda, el fet d’haver recorregut mig món amb la seua banda, d’haver conegut realitats diverses, li ha atorgat un cabal de vivències que no sol estar a l’abast de persones que acaben de superar la trentena. La seua primera criatura literària és un recull de vint-i-dos narracions breus d’alt voltatge, escrites enmig d’una gira que va dur Obrint Pas a racons del mapa com Caracas, Praga, Berlín o Zagreb, entre molts altres, en què Sarrià indaga en un món ple a vesar de doloroses contradiccions. Un viatge d’abast planetari: de la rica Finlàndia a les miserables favelas sud-americanes. I ho fa evitant el to pamfletari i mantenint l’equilibri entre la tragèdia inevitable, l’observació neutra i pinzellades ben administrades d’humor i faula que descongestionen un viatge punyent i necessari. Com ell mateix diu, “he escrit el llibre que m’agradaria trobar a les llibreries”.

Xavi Sarrià va començar a escriure abans de fer cançons, però la seua vocació literària ha hagut d’esperar per a eixir a l’exterior. “Quinze anys de discos i gires em van absorbir per complet. Encara que tractava de compaginar la música amb l’escriptura no ha estat fins ara que m’he decidit a afrontar el projecte de traure un llibre. Els contes són recents, però es basen en històries que he estat acumulant, en les aventures i les experiències del grup...”, aclareix. Històries que indaguen un terreny combatiu que coneix bé, perquè és el que xafa a l’hora d’escriure les lletres d’Obrint Pas. “És evident que els anys com a lletrista m’han ajudat a escriure les narracions curtes, però també són terrenys diferents: la lletra ve acompanyada de la música i tota la seua energia; en canvi el llibre no té aqueixa energia, però pots aprofun- dir més les històries. Però bé, les meues influències són de tot tipus, i el meu món és molt audiovisual, de la música i també de les pel·lícules. De la mateixa manera que les lletres tenen influències literàries”, raona.

Històries del Paradís és una mena de collage temàtic, però també hi ha un esforç de diversificació formal a l’hora de presentar-hi les narracions. “Hi ha contes que desemboquen en un final que t’explica tota la resta del conte. En altres casos, la història és el conte, petites fotografies del món, on no calia un gir sorprenent, sinó presentar la realitat des d’un punt de vista que em fa l’efecte que no s’ha tractat molt. El llibre va saltant d’un lloc a un altre del planeta, com si foren flaixos, tractant de despertar sensacions en el lector”. Una estructura que remet a Babel, la pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu, entre altres referències cinematogràfiques. “La veritat és que aqueix tipus d’històries entrellaçades que passen en diferents parts del món són una de les influències que té el llibre. Però tampoc tenia la voluntat d’entrellaçar totes les històries. Conviuen en el mateix context i es desenvolupen al mateix temps, com un dia a la Terra. Volia recalcar el concepte de món global: hi ha una xica japonesa que llig la història del xic finlandés. O un americà que parla de les presons i després apareix un presoner de Guantánamo”.

Respecte del to, Sarrià fica els peus al fang, però amb la subtilesa suficient perquè la visió pessimista, fregant a voltes el nihilisme, no contamine tot el conjunt. “Quan parles de situacions dures, no pots evitar ser cru, i que els contes tinguen cruesa. El que passa és que també hi ha escletxes obertes a l’esperança. De fet, els contes s’estructuren a través de sentiments, com la por, la il·lusió, que són universals, per a poder posar-nos en la pell dels personatges”, explica. De vegades, fins i tot, hi apareix un humor joiós, com en el conte en què un xiquet enjogassat en una platja pren la forma d’un constructor cobdiciós. “Em va agradar molt la imatge, la mentalitat infantil dels que ens governen d’aparençar, de voler fer... La política valenciana és molt surrealista, però hi estem tan acostumats que caiem en l’error de creure que això és normal. Però bé, tenia la voluntat de donar al llibre algun toc màgic, humorístic, un cert equilibri”. Les faules, amb insectes com a protagonistes, que hi ha en Històries del Paradís també acompleixen aqueix paper. “Funcionaven per a trencar els episodis dramàtics que van succeint, per a descansar de la dinàmica d’un llibre que és dur”, admet.

La gestació del volum, en plena gira d’Obrint Pas, no ha estat fàcil. Però també ha enriquit el producte final. “M’ha costat bastant. He hagut d’obligar-me molt, però també és cert que em feia molta il·lusió i em servia per a desconnectar del dia a dia del grup, per a refugiar-m’hi. Però sí, moltes històries s’han escrit en la furgoneta, amb el portàtil, fent moltes correccions, revisions... Al mateix temps, els viatges han enriquit molt el llibre. Sense haver estat als llocs que hi apareixen, com Sud-amèrica o Bòsnia, hauria estat molt difícil. Serveix per a desfer-se de prejudicis i tractar de sentir les coses com les senten allà. Hi ha un treball de documentació molt gran, d’estar segur”. Algú que ha contribuït a traure el rock en valencià del racó de la marginalitat, que lidera una formació que ven milers de discos i que fa concerts davant audiències vertiginoses, no té cap necessitat de demostrar res en uns altres àmbits. Tanmateix, per a Xavi Sarrià publicar un llibre és “reprendre una il·lusió”. “Sempre m’ha agradat contar històries i estic ací per a aprendre i escoltar. El meu motor és la il·lusió, m’interessen unes altres històries i no és bo tancar-se en un únic món, com la música”, diu. Tot i que és difícil destriar el músic d’èxit de l’escriptor que comença. “És inevitable que la faceta del grup es reflectisca en el llibre, perquè és la mateixa persona, però, sincerament, no l’he escrit pensant en el públic d’Obrint Pas. Tampoc és que, quan fem discos, hi pensem. Amb el llibre comence una travessia i he tractat d’escriure el llibre que a mi m’agradaria trobar a les llibreries, però és evident que s’hi reflecteix el que és Obrint Pas, perquè és difícil de separar. És una altra faceta d’un mateix autor”, addueix.

Xavier Aliaga és periodista i escriptor, guanyador del darrer Premi Octubre de narrativa.
Publicat al Quadern d'El País

Article d'Antoni Rubio

Històries del Paradís, la mirada de Xavi Sarrià a un món contradictori
Antoni Rubio

Va començar a escriure cançons fa quinze anys i no ha parat fins avui. A les seues lletres, el compromís social, la denúncia de les contradiccions del món i, per sota de la cendra, una esperança que continua cremant són ingredientes ineludibles. Ara, Xavi Sarrià (Barcelona, 1977), català de naixement i valencià d’adopció, canvia de llenguatge però no d’actitud ni de missatge amb Històries del Paradís, el seu primer llibre, una selecció de 22 narracions sorprenents.

El cantant d’Obrint Pas, un grup de rock en valencià que ha tocat per tota Europa, Amèrica Llatina i Àfrica i que és capaç d’ajuntar a 15.000 ànimes en un concert a València, admet que, amb la seua opera prima, s’ha limitat a “recuperar una vocació primera”, perquè l’escriptura sempre l’ha acompanyat. De fet, per a Sarrià, música i literatura es complementen, “ja que les cançons són com històries en càpsules”, si bé puntualitza que les narracions d’Històries del Paradís “no són les cançons desenvolupades”.

Ans al contrari, es tracta d’una sèrie de “flaixos”, de fogonades fetes de textos que revelen amb tota la seua cruesa la realitat del planeta. El lector salta amb un ritme trepidant dels deserts d’Iraq, on un grup de soldats nord-americans arrassa un poblat per a cercar pressumptes terroristes, a una escola finlandesa on es produeix un tiroteig, passant per un concert en ple cor de Nigèria o l’habitació solitària d’una adolescent japonesa.

Tot i haver influències literàries innegables, com tota la tradició surrealista, el llibre beu sobretot del món audiovisual, emprant diverses tècniques que, literalment, embolcallen el lector. El repertori de Xavi Sarrià és extens: amaga informació per llançar cadascuna de les històries cap a finals tan sorprenents com colpidors, s’atreveix amb narracions sense signes de puntuació i mou la càmera del narrador amb mà mestrívola de veterà per dur el lector cap al lloc precís.
I no és una impressió gratuïta. Fins i tot una escriptora tan consolidada com l’alcoiana Isabel-Clara Simó s’ha rendit a Històries del Paradís: “són uns contes boníssims, amb una tècnica narrativa original i, al mateix temps, brillant (…) Consegueix fer-nos sentir persones”. Sobren més paraules.

El llibre, editat per Bromera i, amb tota seguretat, un dels èxits de la temporada, disposa ja d’una web pròpia (www.bromera.com/paradis) i es presentarà a València el proper dijous, 27 de novembre, a l’FNAC de Sant Agustí, a les 19:30 hores. A més de l’autor, hi participaran el seu company a Obrint Pas Miquel Ramos, i el professor de la Universitat de València Vicent Alonso, qui va tindre a Sarrià com a alumne a les seues classes de la Facultat de Filologia.
Serà una oportunitat per apropar-se al treball d’aquest jove autor que, amb només 31 anys, inicia una carrera literària després de triomfar al món de la música. Un treball que, a més a més, permet copsar les inquietuds d’una generació que, en plena crisi d’idees, es resisteix a deixar de pensar que un altre planeta és possible. “En un món global, en realitat, a tots ens afecten les mateixes coses en diferent grau”, assegura Xavi Sarrià; això explica, precisament, Històries del Paradís.

Antoni Rubio és periodista i escriptor
(Publicat a l’edició valenciana del diari El Mundo, el 13 de novembre de 2008)

Article de Vicent Alonso

A MANERA DE TASCÓ
Vint-i-dos contes
Vicent Alonso

Hem d’arribar a les darreres pàgines del llibre per a veure’ns retratats sense miraments. És el moment en què Xavi Sarrià, que s’ha estrenat com a escriptor de contes amb aquest Històries del Paradís (Bromera, 2008), decideix situar el narrador protagonista del conte “TV”, que tanca el volum, davant de la tele pròpia, “la tele del lloc on vius”, és a dir, de Canal 9, per fer-ne un resum que sembla només un tast de la gran misèria que s’hi endevina. Certament, tampoc no calen grans paraules per a denunciar el conegut discurs de “l’aigua per ací”, “catalans per allà”, “inauguracions per l’altre costat” i “aquelles tertúlies nocturnes on apareix el millor de cada casa de la fauna ibèrica amb il·lustr es personatges i ultres de la pàtria casposa debatent sobre els grans temes actuals”. Dic que es tracta només d’un tast, perquè ací, Sarrià com qualsevol altre patidor de la cadena autonòmica, podria estendre’s sense laconismes preconcebuts. L’assumpte dóna per a molt. Pensem si no en aquestes mateixes tertúlies casposes que denúncia Sarrià visitades de tant en tant per algun dels nostres il·lustres i ja tenim una polèmica assegurada sobre l’actitud que un ha de prendre davant de les circumstàncies del destí democràtic.

Però Sarrià, per fortuna, no ha fet del panorama més proper la matèria única de la seua incursió literària. Sembla fins i tot que ha volgut desmarcar-se’n sense subterfugis. Si llegim, l’un darrere de l’altre, els contes del llibre —l’ordre, sovint menyspreat, que tant preocupava el mestre Calders—, sentim que hem estat convidats a un vol ecumènic, de problemes comuns, però que s’esdevenen arreu d’un món que els mitjans —les teles que el protagonista del darrer dels contes, cansat, mig malalt i amb mal de cap, empra per a llevar-se de damunt el desfici que l’aclapara— han convertit en el pa i la sal dels humans. La literatura amb què Sarrià s’estrena té la doble condició de denúncia i de denúncia global. Una literatura compromesa amb el retrat, trist i dolorós, de comportaments que no ens deixen, als humans, gaire ufanosos de la nostra condició.

I no tant perquè hi haja personatges capaços d’accions fora de la norma com pel fet que accions tals siguen possibles. Al capdavall, la societat que vivim ha produït monstres com ara el que —dubte si que haja nascut a Hèlsinki, i no a Bellreguard o a Cinctorres, s’ha d’atribuir a més raons que a l’atzar—, amb un fusell a la mà, decideix eliminar la senyoreta Mälkki i altres companys d’institut. I, amb més fortuna encara, Sarrià ha sabut estrenar-se amb contes —vint-i-dos per a ser exactes i per a deixar constància d’un nombre feliç en la història de la narrativa breu catalana— que trenquen les cadenes d’un llenguatge al servei exclusiu de la reivindicació i que aspiren a guanyar en eficàcia gràcies a les maneres de la literatura. No cal tampoc descobrir ara els ets i els uts del laboratori del jove escriptor, però paga la pena advertir que no és fàcil trobar-hi elements desaprofitats. Com si haguera aprés la lliçó que un bon contista no pot permetre’s pirotècnies sumptuoses i estèrils. Per això, si el títol del conjunt fa de la ironia un esplèndid motor de suggeriments, els dels contes són un exercici modèlic de concentració significativa i una insistència més en el fet que les anècdotes a què s’hi al·ludeix són, en substància, aliment de l’ànima humana, dels seus sentiments. I és bo recordar que els procediments tenen sovint una gravetat superior a la que aparenten. D’exemples, n’hi ha a bondó al llarg del llibre. Els títols, sí, però també la citació inicial que serveix per a cloure la totalitat amb una invitació a traure conseqüències finals, o les resolucions dels contes, que han fugit d’esquemes repetitius i dessucats, que sempre juguen en contra de la sorpresa que pretenien. I, sobretot, la manera amb què Sarrià supera una dependència excessiva del que retrata. És la seua virtut més important: portar el conte en una direcció que, en lloc de sotmetre’s a la realitat, aprofita la literatura per a transgredir-la. No debades el protagonista de “TV” transmigra a la mateixa velocitat del zàping que practica, i transforma en milers de punts lumínics, fins als jos dels protagonistes televisius.

Vicent Alonso és escriptor i professor de la Universitat de València
Publicat al Quadern d'El País

Article de David Fernàndez

L'orgull de pensar
David Fernàndez

Començant pel començament, a Xavi cal agrair-li, només d’entrada, que a través de vint-i-dos comptes esdevingui de sobte una Hannah Arendt del sud dels nostres suds. Amb l’orgull de pensar d’ella i el convit a pensar-nos a totes; de furetejar en la insondable condició humana, capaç de l’horror i el sublim; de remoure les venes obertes de l’aldea global. De reivindicar que encara la vida –al shanty town, a la banliueu, a la selva colombiana o al centre d’internament de la Zona Franca de Barcelona- segueix sent un virus de tendra propagació entre tanta mort orgànica, real i sistèmica. Quotidiana.

En el misteri del món de les llàgrimes, d’un paradís que mai vam conèixer, Xavi burxa l’esperança allà on més cal: en la crueltat dels suburbis del món, en el buit del desert del real de les joventuts dels cinc continents. Amb ‘La Haine’ per senyera i com a referent generacional compartit, cada conte certifica un compte cartesià: que allò important mai no és la caiguda sinó l’aterratge. Perquè és la permanent capacitat humana de pensar i somniar, llavor de totes les utopies llaurades i totes les desobediències fèrtils que en la història són i han estat, on s’arrelen les històries hiperrealistes d’en Xavi. La història real d’un paradís arran de terra on cal tornar-se a aixecar un i mil cops malgrat les males caigudes i els dolorosos aterratges en caiguda lliure. És com el llibre recupera, des de la cruesa d’un món embogit, l’esperança de tornar-se a posar dempeus, tot aprehenent la vida dels avis i àvies, que ens han llaurat tanta vida i lluita i han recarregat la motxilla i la consciència d’en Xavi de memòries inesborrables i rebel·lies pendents.

Si l’escala fosca del desig no té barana, la prosa de Xavi albira, amb Mahmud Darwix, el poeta dels poetes palestins, allò que es cova en les escletxes clandestines d’un sistema d’exclusió: “tenim allò que no us agrada: el futur”. Vaig llegir el llibre d’un sol cop. Viatjant, atrapat per les històries calculadament enxarxades de la glocalització, abduït per les cròniques d’un paradís que ja és infern. Al girar la darrera pàgina, entre els Plas! reiterats d’un zapping televisiu que colpejaven la farsa televisada d’una realitat només virtual, i quasi espontàniament, una dita del Marx més filosòfic i humanista em va donar la clau de volta per definir la galerada del llibre entremans: “a la història, com a la natura, la podridura és el laboratori de la vida”.

Per la mateixa podridura dels carrers del món on els personatges d’en Xavi –Pibe, Omar- han esdevingut reals al meu cervell. Desvetllant-nos dels maleïts silencis de sempre, dels imperdonables oblits quotidians, Xavi aprofita un conte de contes que no és de fades per recordar-nos que la fragilitat dels somnis depèn del conreu quotidià. Que amb Ovidi, tot comença en un mateix. I és aleshores quan crec que Xavi la clava a la consciència. Superant el dèficit d’allò que no ens van explicar mai a l’escola: que la vida anava de veres i molt seriosament. Massa seriosament com per bandejar-la i menystenir-la. I no celebrar-la. Com a miracle quotidià encara entre tanta podridura. Com a únic paradís, on la vida mateixa ja és, ella mateixa, la utopia més necessària.

David Fernàndez és escriptor i periodista, autor del llibre 'Cròniques del 6' i col·laborador del setmanari Directa i Vilaweb.

Article a la Cartelera Levante-Emv