dimarts, 23 de desembre del 2008

Article de Diego Gómez

(Text llegit per Diego Gómez en la presentació del llibre a Algemesí)

Fa un parell d’anys en el viatge fi d’etapa amb el meu alumnat visitàrem la fira del llibre de Madrid situada al Parc del Rétiro. Una miqueta de “morbo” veritat per a ser un viatge de xiquets i xiquetes de sisè de Primària. A la caseta del ISBN després de preguntar pel registre de llibres publicats per algun autor valencià, ens regalaren unes samarretes molt “xules” al pit de les quals ressaltava la ressenya d’una frase de Sergio Pitol (Premi Cervantes 2005) i que ara rescatem per a presentar el llibre de Xavi.

Llibre: s’acosta molt a la paraula lliure, té cert paregut amb la paraula llibertat. El llibre, els llibres ens fan lliures, es fan lliures de la ignorància, dels dimonis, dels tirans, de la trivialitat. Els llibres ens mostren i ens obrin camins, enforteixen a la societat, ens acosten al Paradís de la realitat i de la imaginació.

És cert que els llibres ens ajuden a conèixer el passat i el present projectant-nos cap al futur. Són una radiografia dels usos i costums de les distintes civilitzacions, dels distints pobles dels nostre univers ric en diversitat. Sense dubtes una societat que no llig, és una societat sorda, cega i muda.

Xavi Sarrià ens presenta un Paradís real, amb històries engrescadores, copsadores, inèdites i amb molta carrega de profunditat. El llibre que avui presentem ens acosta a un Paradís carregat de por, desficaci, llàgrimes, oblit, terror, fam i mosques. És un Paradís de fragilitat, calfreds, avorriments, silencis i suburbis. Però també un Paradís que vol ser esperança, ambició, alliberament, il·lusió, coratge i orgull. Tots aquestes i algunes altres són les paraules suggeridores, els mots que emmarquen Històries del Paradís. Totes estan dins de les planes escrites, són l’olor d’uns relats fàcils tant fàcils de llegir com difícils de digerir. Són el títol de petits contes de frases curtes plenes de vitalitat, plenes de sabor a vida. El llibre de Xavi és lliure, és llibertat, és vida.

Les Històries del Paradís, és un llibre redó, comença i finalitza amb una de les seues cites motivadores: “El més important no és la caiguda, sinó l’aterratge”. El lector troba ací el missatge subliminar del llibre, com el conte que la mare conta a la seua filla per a dormir i on retrobem aquell paradís d’illes i oceans on l’alegria desperta les cares i la pau fa dormir els cors. Les històries de Xavi ens desperten com la lletra i la música del seu grup Obrint Pas.

Històries amb finals inesperats, controvertits, per obrir el debat. Unes històries iniciades amb cites molt sucoses, senzilles i molt afortunades. Sols destacar un parell:

Dos dies.
La vida són dos dies. Cedir-la o lluitar-la.
Tu tries: t’arrossegues o somies.

Vingueren.
Ells tenien la Bíblia i nosaltres la terra.
I ens digueren: Tanqueu els ulls i reseu.
I quan els tornàrem a obrir,
ells tenien la terra i nosaltres la Bíblia.

Xavi a les seues històries plenes de temes actuals, amb la seua reflexió crítica ens ajuda a obrir els ulls, a no ser unes pacients formigues, ni a ser un reflex de la TV. Les Històries del Paradís ens obrin les portes de l’infern per a sentir les seues flames, el seu calor abrasador i dir-nos com en un acudit real, que ací hem vingut a patir. Però també a fer-nos comprendre que “les senyeres de la nostra casa son la roba estesa”, és el treball del dia a dia el que importa. I sense gratar molt l’autor ens descobreix eixe missatge final d’esperança.

Deixeu-me per acabar dir alguna coseta més personal. Ara fa 25 anys de l’aprovació de la LUEV, ja sabeu una llei que molts encara incompleixen o no s’impliquen. Xavi Sarrià i molts joves de la nostra societat actual són fills i filles de la mateixa. Hem de donar la veu al joves valencians, nacionalistes i progressistes que són el futur. Ells i elles ens han de conduir a un aterratge feliç. Xavi i jo no creguem molt en els presidents, però ell quan em saluda en diu president. Jo sols sóc el president d’Escola Valenciana – Federació d’associacions per la Llengua. I Xavi seria, sense dubtes, un bon president de la Generalitat. Un president compromès amb la seua terra i amb el seu poble, un president compromès i solidari amb el món, obert, senzill i amb uns recursos ara duplicats: la seua música i les seues històries.

La gent ens imagina caminant
carrer avall amb metralladores,
però l’únic que tenim són unes guitarres,
uns amplificadors i uns timbals.
Aquest és el nostre armament
i és amb tot el que lluitem.

Diego Gómez és president d'Escola Valenciana