Benvinguts al Paradís
Joan Josep Isern
“Benvinguts al Paradís” és el nom del darrer disc dels valencians Obrint Pas (un disc, per cert, sobre el qual en alguna banda he escrit que al meu parer és el millor dels editats en català el 2007). I “Històries del Paradís” és el nom del primer llibre de ficció de Xavi Sarrià, el cantant del grup. Un paral·lelisme de títols no gens casual ja que entre les dues obres hi ha lligams ben evidents. De qualitat, per exemple, ja que no tinc gaires dubtes a considerar que la vintena de relats breus que ens presenta Sarrià són una de les sorpreses literàries més agradables d’aquest 2008 que aviat tancarà portes.
En el pla argumental aquestes històries concises i intenses estan relligades per un fil unitari: la cerca del paradís i la impossibilitat de trobar-lo. El món que ens exposa Xavi Sarrià està habitat per dos tipus de personatges: víctimes i botxins. De vegades amb els papers canviats o formant una escala creixent –víctimes que aspiren a esdevenir botxins- que no diu gaire de bo de la espècie que ocupa aquest planeta. També hi ha retrats de personatges o de situacions que, gràcies a l’exacta brevetat amb què se’ns descriuen, accentuen la seva expressivitat. Penso en “Orgull”, “Silenci”, “Calfred”, “Terror” o en “Oblit” (versió escrita de la cançó “Dakar” d’Obrint Pas).
Hi ha però històries secundàries que travessen els contes i els relliguen a l’estil d’alguns films de Jim Jarmusch: “Por”, “Desfici”, “Avorriment” i “Alliberament” són històries relacionades amb la neurosi, que passen simultàniament en diversos racons del món i que abasten des d’un assassí escolar en sèrie fins a una usuària compulsiva de la Wii.
Crec que ens equivocaríem, però, si a “Històries del Paradís” li enganxàvem l’etiqueta de llibre pessimista ja que m’ha semblar detectar-hi unes quantes escletxes per les quals l’autor dóna pas a l’esperança. Una esperança que en la majoria dels casos té a veure amb els infants, la veritable llavor del futur. “Suburbi”, “Coratge”, “Llàgrimes”, “Oasi” i sobretot “Esperança” apuntarien en aquesta direcció.
El que m’agrada de l’autor que hi ha darrere de totes aquestes històries és que sap controlar el material que té a les mans. Xavi Sarrià és conscient de la necessària harmonia que hi ha d’haver entre el desig de contar coses i els recursos que cal posar en joc per fer-ho. Hi aporta idees però no en fa ufana; sap que el lector les captarà. I, sobretot, té la virtut, molt difícil de trobar en un debutant, de saber quins són el moment i la manera idònies de tancar un relat. Dit altrament: “Històries del Paradís” és una esplèndida il·lustració del principi “menys és més”.
El llibre es clou amb “TV” el conte més extens del conjunt i l’únic que de manera explícita es desenvolupa en el País Valencià. Es tracta d’un al·lucinant passeig per la programació que es pot veure un dia qualsevol en els canals de televisió que arriben a les nostres cases. Una eloqüent invitació al desficaci quotidià. Benvinguts al Paradís.
Valoració: 4 sobre 5
