dilluns, 24 de novembre de 2008

Flaixos

















"Estic amagat dins d’un armari. Sent la gent cridar. Són crits confusos, borrosos. Els escolte però no els distingisc. No sé què diuen. Estic molt nerviós. Tremole. Les cames em fan figa. Tinc ganes de plorar. Déu meu, què faig? No ho sé. Aquest lloc no és massa segur. Serà millor que em moga, que marxe, que intente eixir fora. Encara tinc la imatge de la sang i els crits i tots fugint i el cos de la senyoreta Mälkki estés a terra... Déu meu, per què? "

"..i la cançó que creix i proclama desafiant “serem lliures” “algun dia serem lliures” i la guitarra que martelleja acords insistents i repetitius com la percussió que ara combina congues i caixes i esquelles i plats de totes les mides i tornen els vents que disparen aquella frase potent i directa que trenca els cossos i fa alçar els turmells de l’Nkrumah que balla enmig la rauxa de la pista on els sentiments són malucs que es deixen endur per la passió..."

"L'Antonio la besa i l’envolta amb el braç. Fa pudor de tabac. Li pessiga amb força la galta i li declara el seu amor. També fa pudor d’alcohol. Caminen cap a casa. Les vivendes socials s’enfilen al cel escanyades per una teranyina d’autovies. Ella prepara el bullit i para taula. La tele és l’única que parla. Al llit, l’Olvido no es mou. Ell fa tanta força com pot. Ella calla i reprimeix el dolor que li cou les entranyes."

"De cop i volta una explosió. Un helicòpter ha llançat una d'aquelles bombes incendiàries. Fum. Molt de fum. I flames. Torna la confusió, els crits, les corredisses. I el pànic. He de marxar, és massa perillós. Els meus es retiren en desbandada. La batalla s'ha acabat. La guerra fa segles que dura. Però es resoldrà aviat. Espere."