Ja farà molts anys que vaig llegir les primeres lletres d'en Xavi Sarrià. Moltes de les persones que compartim la mateixa generació, aquella que neix a principis i a mitjans dels anys 80, hem crescut amb la seva música. I podríem dir que, d'alguna manera, ell i tots els que porten tants anys obrint pas, han esdevingut gairebé referents artístics, pares polítics.Fa algunes setmanes vaig rebre el llibre a casa. Me l'enviava l'Editorial Bromera, primer en format din A-4, després en l'edició definitiva. En Xavi me n'havia parlat en diverses ocasions, comentant-me que aquest era un projecte molt important per a ell, i que ja feia temps que el volia tirar endavant. I només començar-lo a llegir vaig quedar-me sense paraules. De fet, fa dies que volia escriure quelcom semblant, però no sabia com.
El cas és que Històries del paradís és una fotografia immensament fidel de la realitat social i política del nostre maleït, però, malgrat tot, també estimat, món. Una de les coses que més sorprèn és la capacitat que té l'autor per transportar-nos d'una punta a l'altra del planeta, entrellaçant històries amb finals inesperats, i col·locant al lector en un punt de vista participatiu. Possiblement sigui aquest factor el que determina positivament el treball literari de Xavi Sarrià; que la persona que llegeix les històries pugui treure'n conclusions, intentar analitzar-les des d'una vessant crítica, i qüestionar les relacions humanes que ens envolten, és, de llarg, la finalitat més ben entesa de l'art, la cultura i la literatura.
La primera referència literària del de València es pot convertir, s'hauria de convertir, en una obra imprescindible per transportar-la als instituts i, fins i tot, a les universitats. Intueixo, i ho dic de tot cor, que compleix tots els requisits per ser lectura obligatòria en molts centres educatius. Perquè els contes són miralls de molts dels problemes actuals, perquè cal fomentar l'actitud qüestionable de les coses, i perquè la fluïdesa del text permet aprofundir d'una manera escandalosa en cadascuna de les històries.
Quan l'autor ens parla d'amor, les paraules aconsegueixen encongir-nos. Quan parla de terra, guerra i llibertat, moltes i molts segurament ens haurem imaginat a la pell dels protagonistes. Quan reflexiona i fa evidents les contradiccions que ens atrapen, fa un exercici imprescindible de presa de consciència. Però no estem parlant, ni molt menys, d'un llibre-pamflet, ni d'un llibre-manifest. Xavi Sarrià ha sabut escriure vint-i-dos històries que guarden una relació estreta amb la nostra realitat. Una realitat que se'ns amaga, se'ns distorsiona i se'ns discuteix des de tot arreu. Al cap i a la fi, escriure és comunicar. I Històries del paradís, inevitablement, es converteix en un nou, gran i útil mitjà de comunicació. Felicitats, Xavi.
Cesk Freixas és cantautor
