Tot i que el Xavi i jo no ens coneixíem personalment, encara que hem coincidit un munt de vegades, fa molt de temps que el seguisc des dels seus primers passos a l’institut Benlliure, els primers concerts, un d’inoblidable en un sopar dels Premis Octubre: de cop i volta van despertar els assistents i van omplir d’estelades l’estança. L’impressionant concert al Palau Sant Jordi a Barcelona, i a València un 25 d’Abril, per mi el més emotiu. O aquí, a casa, un Correllengua a la placeta de l’Escola Pia. Tampoc no l’he deixat de petja en la seua faceta d’escriptor: un espia que tinc en la seua família m’anava explicant el procés del naixement del seu primer llibre.Isidor Cònsul diu que el conte és tensió i la novel·la resistència, la novel·la és un combat de boxa que es guanya per punts i un conte, en canvi, el combat de boxa que només pots guanyar per KO. I tot i que a mi no m’agrada la boxa, us puc assegurar que el Xavi guanya aquest combat en el primer assalt.
KO em vaig quedar quan vaig fer un tast del llibre, quan vaig llegir «Por». A mesura que avançava en el relat, sentia l’angoixa del jove finlandès que s’amagava aterrit dins un amari mentre un company de classe disparava a tort i a tret pels passadissos de l’institut.
La sensació que he tingut en llegir aquests contes ha estat que no em parlava el cantant d’Obrint Pas. Tot i que després el Xavi us parlarà de l’evident relació entre aquest llibre i el seu darrer disc Benvingut al Paradís, ni tan sol sentia la veu jove i llunyana del cantant de «Tant se val», sinó la veu d’un bon escriptor, un escriptor compromès.
Aquest llibre de segur que no ha estat un part fàcil, s’endevina la tria de cada paraula, ha fet una feina magnífica, amb frases curtes, un llenguatge acurat i un ritme gairebé cinematogràfic, enganxa des del primer mot. Històries del Paradís són històries de violència. Com deia Joan Fuster: «La violència engendra violència. Però no ho oblideu: també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència i –sobretot– la veritat engendra violència.» Però també són històries d’esperança, de gent que lluita per sobreviure en un món amb somriure de dentifrici i amarg com la tenca en suc.
Anava fent zàping, absorta en cada frase com una japonesa desficiosa davant l’ordinador, saltant d’un conte a un altre, ben igual que una trapezista amb el cos ple de blaus, amb el mateix interès que tenen dos germans africans desafiant l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís, escodrinyant com un mosquit l’estrany món on vivim els humans. Un suburbi encès en flames, un paradís d’illes i oceans on l’alegria desperta les cares i la pau fa dormir el cos, un cos que es desperta amb el soroll de les armes, quan un soldat nord-americà ens explica sense pudor com va arrasar un poblat iraquià, i aleshores tot és silenci, incapaç d’entendre res en aquest maleït món, del qual creiem que podem fugir, ser lliures. És una il·lusió i el somriure em queda glaçat al paviment, el mateix paviment que arrasa les platges. Sense punts ni comes, la guerra, el terror, la por, la fam, evidencien la nostra fragilitat. T’eixugues les llàgrimes en un tros de tela aconseguit a la fàbrica de pilotes, un calfred et recorre el cos, et fa sentir viva, et dóna coratge per continuar lluitant, sense perdre l’equilibri, amb orgull i il·lusió, amb esperança. I aleshores m’adone que el llibre s’ha acabat, el meu viatge per les emocions a arribat a la fi, i estic desitjant començar-ne un altre d’aquest magnífic escriptor que escriu en català i utilitza un llenguatge universal.
Benvingut al món dels lletraferits, benvingut, Xavi, al Paradís.
Gemma Pasqual i Escrivà és escriptora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada