dimarts, 9 de desembre de 2008

Article de Feliu Ventura

(Text llegit pel Feliu Ventura a la presentació del llibre a Barcelona)

Avui em fa una mica de ràbia ser amic de Xavi Sarrià, primer perquè ho ha fet extraordinàriament bé, i després perquè algú pot pensar que dic això precisament perquè és el meu amic.

A molta gent li ha sorprès aquesta nova faceta de Xavi a qui sovint va adjunta l’etiqueta de “cantant d’Obrint Pas”, però jo estic familiaritzat amb els textos de Xavi des de fa més de 8 anys quan estudiàvem junts Filologia Catalana a la Universitat de València. He pogut llegir els seus poemes, les seues lletres de cançons i alguns apunts compartits mentre fèiem crèdits al bar de la facultat.

Alguna cosa ens ha quedat de la universitat, sobretot les lectures, contemporànies i medievals, l’estructura de la nostra llengua i les anàlisis de les tècniques narratives. Però tot això no serveix de res si no saps usar-ho i Xavi ha demostrat que en sap. Històries del paradís es llegeix veloçment gràcies a la claredat d’Estellés i la capacitat de síntesi de Calders i Jesús Moncada, amb el compromís de Pedrolo i l’anàlisi de la realitat de Ramon Barnils. Històries del paradís es llegeix veloçment gràcies a la claredat d’Al Tall i la capacitat de síntesi de Kortatu i Negu Gorriak, amb el compromís d’Ovidi Montllor i l’anàlisi de la realitat Public Enemy. I encara continuaria una llista llarga.

I ho dic així perquè no es poden dissociar les influències. En aquest món definitivament globalitzat en què vivim, la influència és universal i ens arriba de tot arreu i en formats diferents. I de totes les petites diferències que ens arriben, hi ha una cosa que ens iguala: els sentiments.

I d’això va el llibre de sentiments que poden ser extremats -segons el lloc del món on cauen- però no deixen de ser sentiments que podem compartir per molta tecnologia que ens envolte, per molta marginació que ens envolte, per molta injustícia que ens envolte.

Però Xavi no parla de tot això a les palpentes. Xavi ha estat en molts dels llocs dels quals parla el llibre, aquesta etiqueta de “cantant d’Obrint Pas” li ha permès viatjar arreu del planeta i en cada lloc ha posat un peu a terra, ha respirat i s’ha mesclat amb la gent que pateix i lluita per un món millor. I així, entre avions i furgonetes, escenaris i entrevistes, però també en el repòs del teclat de sobretaula, ha bastit un món inventat furgant en els dolors dels altres -però també en els propis- per a mostrar-nos una humanitat a la recerca del paradís a dintre dels sentiments comuns. Perquè aquest món en crisi és incapaç d’enfilar l’agulla per apedaçar la història que heretaran joves com els que protagonitzen els relats de Xavi.

Xavi sap que l’art no és estèril en la seua capacitat i voluntat d’incidir. Per això cadascun dels relats hauria d’obrir nous clivells en els lectors que gaudiran de la lectura d’Històries del paradís. Jo així ho desitge també.

Sorprèn encara com la nostra nació, i el País Valencià en particular, es capaç de produir obres artístiques com aquesta i carreres artístiques com la de Xavi Sarrià entre la mesquinesa de dirigents i institucions, la manipulació dels mitjans públics de comunicació… Que ens fan sentir com les formigues del relat “Ambició” fent zapping entre les escombraries de la societat. Xavi podria guardar “Silenci” com un pres a Guantánamo o encollir-se per la “Por” com un estudiant entre el tiroteig. Però ell no es limita a pensar que “fins ara tot va bé” perquè sap que “allò més important no és la caiguda sinó l’aterratge”.

Feliu Ventura és cantautor.

Cap comentari: