David Fernàndez
Començant pel començament, a Xavi cal agrair-li, només d’entrada, que a través de vint-i-dos comptes esdevingui de sobte una Hannah Arendt del sud dels nostres suds. Amb l’orgull de pensar d’ella i el convit a pensar-nos a totes; de furetejar en la insondable condició humana, capaç de l’horror i el sublim; de remoure les venes obertes de l’aldea global. De reivindicar que encara la vida –al shanty town, a la banliueu, a la selva colombiana o al centre d’internament de la Zona Franca de Barcelona- segueix sent un virus de tendra propagació entre tanta mort orgànica, real i sistèmica. Quotidiana.En el misteri del món de les llàgrimes, d’un paradís que mai vam conèixer, Xavi burxa l’esperança allà on més cal: en la crueltat dels suburbis del món, en el buit del desert del real de les joventuts dels cinc continents. Amb ‘La Haine’ per senyera i com a referent generacional compartit, cada conte certifica un compte cartesià: que allò important mai no és la caiguda sinó l’aterratge. Perquè és la permanent capacitat humana de pensar i somniar, llavor de totes les utopies llaurades i totes les desobediències fèrtils que en la història són i han estat, on s’arrelen les històries hiperrealistes d’en Xavi. La història real d’un paradís arran de terra on cal tornar-se a aixecar un i mil cops malgrat les males caigudes i els dolorosos aterratges en caiguda lliure. És com el llibre recupera, des de la cruesa d’un món embogit, l’esperança de tornar-se a posar dempeus, tot aprehenent la vida dels avis i àvies, que ens han llaurat tanta vida i lluita i han recarregat la motxilla i la consciència d’en Xavi de memòries inesborrables i rebel·lies pendents.
Si l’escala fosca del desig no té barana, la prosa de Xavi albira, amb Mahmud Darwix, el poeta dels poetes palestins, allò que es cova en les escletxes clandestines d’un sistema d’exclusió: “tenim allò que no us agrada: el futur”. Vaig llegir el llibre d’un sol cop. Viatjant, atrapat per les històries calculadament enxarxades de la glocalització, abduït per les cròniques d’un paradís que ja és infern. Al girar la darrera pàgina, entre els Plas! reiterats d’un zapping televisiu que colpejaven la farsa televisada d’una realitat només virtual, i quasi espontàniament, una dita del Marx més filosòfic i humanista em va donar la clau de volta per definir la galerada del llibre entremans: “a la història, com a la natura, la podridura és el laboratori de la vida”.
Per la mateixa podridura dels carrers del món on els personatges d’en Xavi –Pibe, Omar- han esdevingut reals al meu cervell. Desvetllant-nos dels maleïts silencis de sempre, dels imperdonables oblits quotidians, Xavi aprofita un conte de contes que no és de fades per recordar-nos que la fragilitat dels somnis depèn del conreu quotidià. Que amb Ovidi, tot comença en un mateix. I és aleshores quan crec que Xavi la clava a la consciència. Superant el dèficit d’allò que no ens van explicar mai a l’escola: que la vida anava de veres i molt seriosament. Massa seriosament com per bandejar-la i menystenir-la. I no celebrar-la. Com a miracle quotidià encara entre tanta podridura. Com a únic paradís, on la vida mateixa ja és, ella mateixa, la utopia més necessària.
David Fernàndez és escriptor i periodista, autor del llibre 'Cròniques del 6' i col·laborador del setmanari Directa i Vilaweb.
